El MUA dedica una exposició al pintor català, Premi Nacional d'Arts Plàstiques, Joan Hernández Pijuan

La mostra romandrà oberta al públic a la Sala Sempere fins al 14 de març

Alacant. Divendres, 22 de gener de 2021

El Museu de la Universitat d’Alacant (MUA) en col·laboració amb la Col·lecció Ars Citerior, presenten l’exposició «Joan Hernández Pijuan. Caminant 1967-2003», dedicada al pintor català quan acaben de fer-se 15 anys de la seua defunció (desembre del 2005). La mostra s’obri avui al públic i podrà visitar-se fins al pròxim 14 de març.

El col·leccionista i comissari de l’exposició, Javier B. Martín, conservador de la Col·lecció Ars Citerior, explica que «recordar el seu llegat és la millor manera de retre-li homenatge». L’exposició revisa el llegat artístic del protagonista, a través d’una trentena d’obres, quasi 40 anys de trajectòria (1967-2004), amb un recorregut expositiu que permet aprofundir en els seus processos i conèixer els seus contextos, sempre tan determinants, com ho va ser la Casa Gran de Folquer a Lleida, aquell espai físic, creatiu i emocional que va habitar des dels anys 70 i que es convertiria en el seu estudi, segona residència i últim domicili.

El paisatge sempre va ser el detonant inspirador i un referent constant en la creació d’Hernández Pijuan; aquest paisatge que habitem i ens habita, amb el qual establim una fusió primordial; un paisatge de formes essencials, sintètiques, pures, plasmat des de l’observació però també reinterpretat des de la memòria a través de l’evocació de formes, colors, sensacions, estats d’ànim… Els quadres de grans superfícies, només interrompudes per elements-signe (síntesi expressiva d’una muntanya, una casa, la pluja, el sol, la lluna, un arbre, la línia de l’horitzó o els solcs de l’arada), parlen de buit i silenci, de subtilesa i matèria; realitat abstreta en formes elementals, interioritzades a costa de viure-les i assimilar-les.

A través de fils invisibles, Javier B. Martín torna a entrellaçar els camins de Joan Hernández Pijuan i l’artista alacantí Eusebi Sempere –que dóna nom a la sala que acull aquesta mostra–, l’amistat del qual comença al París dels anys 50, continua en els anys 60 a través dels pintors del Grup de Conca, i perduraria fins a la mort de Sempere a mitjan dels anys 80. Un d’aquests pintors vinculats al Museu d’Art Abstracte de Conca, Fernando Zóbel, va definir Hernández Pijuan com un pintor «net, subtil, rigorós i elegant».

Afirma el comissari que «és la nostra voluntat que la seua evolució coherent i el seu treball incansable –que ell deia “l’acte de no desertar”– romanguen com a elements identificadors de la seua poètica personal i siguen inspiració per a tots».