El MUA inaugura demà "La Mirada Tangible" d'Adriano Carrillo
L’exposició presenta una antologia de l’obra de l’escultor alacantí i mostra l’evolució de la seua obra, des dels murals en terracota, passant pels relleus de formigó policromat, fins a les pintures digitals dels darrers anys
Alacant. Dijous, 23 de gener de 2020
Amb el títol de la mirada tangible, el MUA presenta una antologia de l’obra d’Adriano Carrillo (Alacant, 1946), una mostra que s’inaugura demà divendres, 24 de gener, a les 19 hores, a la Sala Sempere del MUA. Aquesta exposició estarà oberta al públic fins al 26 de febrer i està comissariada per José Piqueras.
Adriano pertany a la generació d’artistes que va irrompre amb força en el panorama alacantí fa més de quatre dècades i que formen part de la nostra història recent, tal com detalla el comissari de la mostra, José Piqueras. El recorregut expositiu està estructurat en apartats que donen compte de l’evolució de la seua obra, des dels murals en terracota (1970) i els seus relleus abstractes de formigó policromat de l’etapa del grup Integració (1971), fins a les pintures digitals dels últims anys.
L’escultor va centrar la seua investigació entre 1972 i 1974 en com la forma volumètrica creixia per a ocupar l’espai amb fustes assemblades, bronze o alabastre. A principis dels vuitanta es va deixar seduir pel joc rítmic de volums amb figures i «dones de foc», molt estilitzades i amb un sentit ascensional a manera de flamarades sòlides. Al final d’aquesta dècada, alguns encàrrecs públics el van acostar a altres materials (acer inoxidable, ferro...) amb els quals va poder muntar volums i dibuixar guspireigs lluminosos en l’espai. Adriano va dissenyar diverses d’aquestes escultures mitjançant l’aplicació pionera de mitjans informàtics. A principis dels noranta, l’artista dual es debatia entre pols oposats, absència i presència, caos i ordre.
El 2002, allunyant-se dels materials nobles tradicionals, va començar una nova manera de fer escultura, més lleugera i pictòrica, amb contraxapats i polièster, repintada amb acrílics. Amb aquesta tècnica va plantejar unes figures més populars en les quals traspua l’humor. No obstant això, aquest procés es va truncar per diversos motius –una crisi personal i de salut, així com la seua implicació en la política local com a regidor de Cultura– i les obres van quedar a mig fer, encara que va poder enllestir-les i exposar-les a partir del 2012. Desgraciadament, unes quantes van quedar destruïdes en l’incendi del seu estudi de Mutxamel el 2017. Els últims anys ha generat des de l’ordinador tota mena d’imatges, espais, artificis, grafismes i textures digitals. Colors, llums i ombres que ha exposat en galeries i llocs d’allò més heterodoxos i que, segons Piqueras, «cada dia llança sense contemplacions a les xarxes com a missatges d’un nàufrag a qui li falta alè però no l’ànim per a continuar creant».